L’estratègia Convergent

Així com Otegi pronunciava en aquell històric míting d’Anoeta que l’esquerra abertzale havia nascut per vèncer, la naturalesa de la dreta catalana és governar. No gosaré afirmar que aquest sigui el seu gran objectiu polític actual, però sí que ha estat – i és – el seu principal objectiu orgànic.

Però no és fàcil mantenir l’hegemonia en el context polític actual: la crisi global del model liberal estendard de la burgesia catalana, el desgast de governar en època de pressupostos a la baixa, la xacra d’un partit podrit per la corrupció, o haver hagut de sacrificar el pare i cara visible durant 30 anys, han desplaçat la coalició nacionalista del centre polític català.

Què ha de fer Convergència, doncs, per mantenir l’hegemonia, guanyar les properes eleccions i poder mantenir viu el seu objectiu orgànic? Una aposta combinada de defensa i atac.

Per on passa l’estratègia defensiva? L’aposta de Mas passa per tancar la barraca de la casa gran del catalanisme i autoproclamar-se el partit central de l’independentisme. Havent-se desprès – sembla – de l’allargada ombra de Duran i Lleida, la propera passa és presentar l’anomenada “llista del President”, pensada per desintoxicar-se de les sigles d’un partit empastifat per corrupteles i amb la meitat de seus embargades. Un rentat de cara, sense Unió, i amb la imatge principal d’un Mas reforçat post 9N.

I en atac? La recerca de l’espai central de l’independentisme es veu abocada a col·lidir, de ple, amb una ERC que històricament ha ocupat aquest espectre. El combat, doncs, sembla inevitable. La gràcia està en fer-ho sense que es noti gaire. Com? Donant aire a la nova esquerra que ja han definit com a “compromesa i amb sentit de responsabilitat” en els moments on han sorgit dificultats. L’embranzida de la CUP és, paradoxalment, la millor notícia per Convergència.