Quin escenari ens deixa el #27S?

Després del tsunami del #27S, i veient la diversitat de conclusions depenent de qui en sigui l’emissor, he intentat ordenar una mica les idees:

  1. L’independentisme ha guanyat les eleccions plebiscitàries per majoria absoluta i clara. Hi ha un mandat democràtic rotund per tirar endavant el programa de ruptura amb l’Estat.
  2. La no superació del llindar del 50% dels vots reforça la idea –ja assumida – que el procés s’ha de culminar amb un referèndum. Ara bé, el resultat possibilita l’opció de fer-lo per validar una ruptura prèviament negociada i definida.3.
  3. La societat està igual de dividida avui que fa quinze dies o tres anys. Em repugna cada vegada que sento fer el ploriqueig amb aquest tema.
  4. Ciutadans puja i legitima el seu rol de principal oposició a l’independentisme. Ara, amb 25 diputats de 135, lliçons les justes.
  5. ICV en solitari: 13 diputats (2012). ICV amb Podemos: 11 diputats (2015). Parece que coleta morada no ser buena idea.
  6. Pujada importantíssima de la CUP, amb un discurs netament anticapitalista i euroescèptic. Tindrà pressions des de dins i fora del país. La primera patata calenta, la investidura.
  7. Els que dèiem que Unió era el col·lectiu més sobre representat del país ja tenim dades per demostrar-ho. Al Palace ja poden anar preparant la factura.
  8. Que la premsa / política espanyola no ens marqui el frame informatiu. Si dubteu de com llegir els resultats, feu un cop d’ull a la premsa internacional.
  9. Certament, no s’ha aconseguit una victòria rotunda en percentatge de vot. Però hi segueix havent més vots definits com a SÍ que com a NO. Queda partit amb els indecisos. Veurem cap on es decanta Catalunya sí que es pot quan, després de les eleccions estatals, vegin que no hi ha partit a Espanya.
  10. Cau el mite politòleg per excel·lència. Amb una participació històrica, majoria independentista i victòria de Junts pel Sí a totes les comarques del país. Totes.  Es trenca el dogma que l’abstencionisme era purament unionista.
  11. I acabo. En uns dies hi haurà el primer Parlament de la història amb majoria independentista i el primer Govern íntegrament independentista. Queda camí, però el farem amb pas ferm. S’ha acabat demanar permís.

Premsa internacional del #27S

Passatgers al tren

L’últim tren

A la reunió de dilluns s’havia d’escollir entre dues estratègies: la d’una llista civil –  que defensaven les entitats sobiranistes, la CUP i ERC – i la d’una coalició amb els principals representants polítics de l’independentisme – avalada per CDC –. Dues propostes i una posició de força, la del President, que amenaçava en posar el procés en standby.

Després de l’assemblea de diumenge, la CUP tenia poc marge de maniobra. La pilota estava a la teulada d’una ERC que, ara sí, ha posat la independència per davant del partit. Ha pujat al tren que anava a Ítaca, tot i que segurament no anava al millor vagó ni a la butaca més còmoda. Però sabia que era l’últim comboi i, al cap i a la fi, poc importa el trajecte quan el destí és tan important.

I que no s’estripin les vestidures, perquè si hi ha un vencedor moral abans de començar són els republicans, que han arrossegat el seu màxim rival polític la darrera dècada cap als seus postulats. Ells no s’han mogut de lloc.

I ara què?

Doncs ara a guanyar, que no serà fàcil. Queden poc més de dos mesos pel dia més important de la història recent d’aquest país. Ha costat, però hem passat de pantalla. Tard, però hi anem amb l’estratègia que considerava òptima ara fa 9 mesos.

L’objectiu és comú: sumar 68 escons independentistes el proper 27 de setembre. Què us sembla si deixem de parlar de llistes i parlem de projecte de país?

Societat civil a la Cimera Indepe

L’estratègia Convergent

Així com Otegi pronunciava en aquell històric míting d’Anoeta que l’esquerra abertzale havia nascut per vèncer, la naturalesa de la dreta catalana és governar. No gosaré afirmar que aquest sigui el seu gran objectiu polític actual, però sí que ha estat – i és – el seu principal objectiu orgànic.

Però no és fàcil mantenir l’hegemonia en el context polític actual: la crisi global del model liberal estendard de la burgesia catalana, el desgast de governar en època de pressupostos a la baixa, la xacra d’un partit podrit per la corrupció, o haver hagut de sacrificar el pare i cara visible durant 30 anys, han desplaçat la coalició nacionalista del centre polític català.

Què ha de fer Convergència, doncs, per mantenir l’hegemonia, guanyar les properes eleccions i poder mantenir viu el seu objectiu orgànic? Una aposta combinada de defensa i atac.

Per on passa l’estratègia defensiva? L’aposta de Mas passa per tancar la barraca de la casa gran del catalanisme i autoproclamar-se el partit central de l’independentisme. Havent-se desprès – sembla – de l’allargada ombra de Duran i Lleida, la propera passa és presentar l’anomenada “llista del President”, pensada per desintoxicar-se de les sigles d’un partit empastifat per corrupteles i amb la meitat de seus embargades. Un rentat de cara, sense Unió, i amb la imatge principal d’un Mas reforçat post 9N.

I en atac? La recerca de l’espai central de l’independentisme es veu abocada a col·lidir, de ple, amb una ERC que històricament ha ocupat aquest espectre. El combat, doncs, sembla inevitable. La gràcia està en fer-ho sense que es noti gaire. Com? Donant aire a la nova esquerra que ja han definit com a “compromesa i amb sentit de responsabilitat” en els moments on han sorgit dificultats. L’embranzida de la CUP és, paradoxalment, la millor notícia per Convergència.

Què tenim?

Passats uns dies, i amb temps d’haver llegit, escoltat i debatut, crec que és el moment de posar sobre la taula què tenim i què no tenim després del 9N i els dos mesos de debat posteriors.

Què tenim?

Tenim reeditat el pacte de govern entre CIU i Esquerra. Tenim – bé, tindrem – els pressupostos aprovats. Tenim un Govern legitimat per un any mes. Tenim una Generalitat ofegada econòmicament, tal i com no han parat de dir ERC i CIU els darrers mesos. Tenim una convocatòria d’eleccions per d’aquí nou mesos, on els partits s’hi presentaran per separat com en totes les eleccions ordinàries fins a dia d’avui. Tenim un sector del país desgastat després de setmanes d’estira i arronsa, filtracions, crítiques i retrets. Tenim una altra part del país, però, que ha recuperat una mica l’esperança. Ah, i tenim, afortunadament, 9 mesos més de comissió parlamentària sobre frau fiscal.

Què no tenim?

No tenim un referèndum el primer trimestre de 2015, com reclamava el full de ruta de l’ANC. No tenim bona sintonia entre els que encapçalen la vessant institucional del procés. No tenim, encara, un full de ruta clar i directe cap a la independència en cas de victòria, o al menys així ho publica avui La Vanguàrdia. No tenim la certesa que el tsunami que s’espera a la política espanyola, amb Podemos com a màxim exponent, no ens faci perdre la iniciativa política i anar a remolc. No tenim la certesa que el nou escenari polític que tenim sobre la taula surti bé. Però això, afortunadament, ja depèn una mica més de tots nosaltres.

Mas i Junqueras

Ho reconec, tinc dubtes.

Les 8 del vespre de dimarts. Tres mil persones omplint de gom a gom l’auditori del Fòrum (al final encara recordarem el Fòrum per alguna cosa). El President de la Generalitat de Catalunya, de Convergència i Unió, dibuixant amb tot detall l’escenari que ens ha de portar a la ruptura total amb l’Estat espanyol en un període màxim de 18 mesos. Els tres mil assistents, ben vestits i encorbatats, interrompent-lo amb crits d’independència. Aquest cop, clars i contundents. Sense matisos ni mitges tintes. Ho reconec. M’ho diuen fa alguns mesos i no m’ho crec.

Que el President Mas, algú amb qui rarament he estat d’acord en res els darrers anys ara presenti un full de ruta clar, creïble i factible cap a la independència em deixa completament descol·locat. I com a mi, m’atreveixo a dir que a molts dels que, històricament, hem hagut de treballar per la independència sense CiU o, directament, contra CiU.

Però em costa trobar debilitats al discurs d’ahir d’Artur Mas. Proposo un exercici de memòria. Anem un any enrere i busquem, en un raconet de la nostra ment, com imaginàvem aquestes famoses plebiscitàries que havien de ser l’opció escollida per desencallar el procés si la consulta fracassava: una gran llista que servís per identificar el SÍ d’un referèndum, fora dels partits convencionals, amb gent de la societat civil i un mandat clar, concís i contundent que la legitimés per exercir la independència si sortia escollida. A grans trets, això és el que Mas va posar ahir sobre la taula.

“Serem el soci més fidel del poble de Catalunya”. És la frase que l’Oriol Junqueras ha repetit, entrevista rere entrevista, durant els darrers dos anys. Ara, Mas li ha passat la pilota d’esperó després de driblar-se a tres contraris. Entenc i comparteixo els recels de la gent d’ERC – independentistes de pedra picada – de confiar amb qui massa ha demostrat que, històricament, no han estat de fiar. La decisió pesa com pesa el moment de la història.

Amb tot, dubtes i esperances, i intentant agafar distància, aconsegueixo dibuixar la que (per mi) és l’escena ideal: una gran llista pel SÍ que representi el gruix de la societat catalana – tal i com deia Mas ahir, cridada a aconseguir una majoria absoluta clara i inapel·lable de portes enfora –, complementada amb una gran llista alternativa i anticapitalista pel SÍ, que arrossegui tot aquell que quedaria fora de la primera i, a més a més, sigui útil per combatre “l’efecte Podemos”.

La pilota està una setmana a la teulada d’Esquerra. Caldrà veure què fan amb la passada que els ha fet Mas. I caldrà escoltar els seus arguments i justificacions. L’oferta és prou suculenta i atrevida com perquè els republicans hi posin el que el país n’espera: que en siguin l’assegurança de fiabilitat i garantia de compliment. Si hi són, servirà perquè tots aquells que, com jo, tenim dubtes, estiguem una mica més tranquils. I si ho fan, d’aquí 18 mesos Junqueras serà el primer President de la República Catalana.

Foto: Pere Virgili

Foto: Pere Virgili

Carta oberta al director del Diari de Girona

Santa Coloma de Queralt és un poble petit de la comarca de la Conca de Barberà. La seva població no arriba als 3.000 habitants. Té un equip de futbol modest i un camp modest, propis de les categories més baixes del futbol català.

Servidor, sempre ha estat bastant limitat en termes futbolístics. Malgrat haver-hi jugat mitja vida, amb prou feines em defensava en les categories de futbol regional. Recordo que, quan jugava a la Pobla de Mafumet, en un partit de promoció d’ascens, vam haver de jugar al camp del Santa Coloma de Queralt. Un terreny petit i complicat, amb la gent molt a sobre dels jugadors. Una petit bastió local on era gairebé impossible guanyar-hi. De fet, bona part de l’èxit d’haver arribat a la promoció el devien al seu fortí. Aquell any, el Santa Coloma va superar la promoció i va aconseguir l’ascens a la segona regional. La Pobla, amb un camp i un renom superior, va haver de seguir lluitant per pujar de categoria.

Coincideixo plenament amb vostè. Una de les màgies del futbol és que, a vegades, els humils superen els poderosos. Aquell dia, en acabar el partit, jugadors i aficionats —pocs, tot s’ha de dir— es reunien sobre el camp. Felicitacions als guanyadors i ànims als derrotats. «Jugant a futbol així, l’any que ve no se us escapa», ens deien. El Santa Coloma, l’equip humil, s’havia imposat sobre el terreny de joc i el rival, de molt més renom, no tenia cap més remei que acceptar el que diu la màxima: el futbol és així.

Parlant de futbol, aquest diumenge vaig estar al Municipal de Llagostera. Tot i que, a diferència de l’endemà del partit entre el Santa Coloma i La Pobla, aquí de futbol no se n’ha parlat gaire. Malgrat que vostè ho descuidi en el seu article, el postpartit va venir més marcat pels temes extraesportius que per allò purament futbolístic. De fet, fins i tot les decisions arbitrals —que vostè afirma rotundament que van beneficiar el Nàstic i a mi em sagnen els ulls al llegir-ho— entrarien dins tot allò que podríem considerar futbolístic. Com bé deia en Guardiola, un dia et donen i l’altre et prenen, forma part del joc.

El Santa Coloma també tenia un estadi «de regional». Allí, però, jugant-nos l’ascens, no va entrar cap pilota al camp mentre el partit estava en joc. No en van llançar ni el públic, ni els jugadors no convocats, ni la seva banqueta. Jo jugava de lateral i m’encarregava dels serveis de banda. En cap moment ningú del públic no va fer ni el més petit intent d’impedir-m’ho. De fet, té lògica, no? Allí hi havíem anat a jugar a futbol, i no ho haguéssim pogut fer sense poder treure de banda o amb més d’una pilota sobre el camp.

De tot plegat ja se n’ha parlat molt, i de ben segur que podríem seguir debatent hores i hores. Però, sincerament, jo prefereixo parlar de futbol. Ja que m’he animat a adreçar-li aquesta carta oberta, aprofito per desitjar molta sort a la U.E. Llagostera en aquesta nova etapa, i més encara després de saber que el projecte esportiu el liderarà el Santi, un dels meus primers referents futbolístics. Mentrestant, nosaltres, com bé ha dit vostè, seguirem tombant per camps de regional (espero que, a poder ser, com els del Santa Coloma).

I ja per acabar, no podia deixar passar l’oportunitat d’acomiadar-me sense expressar la meva sorpresa per la seva gosadia. He de reconèixer que no és gaire freqüent que tot un director de diari s’atreveixi a acusar un company de professió, en aquest cas de TV3, de «fanatisme tarragoní». Com a mínim, aquesta acusació l’ha acompanyat d’un article neutral, objectiu i lluny de cap tipus de fanatisme. Sempre és bo predicar amb l’exemple. Ja ho deia bé vostè: «Al final, cadascú està a la categoria que li correspon.»

 

Llagostera - Nàstic

Article d’opinió publicat el 27 de juny de 2014 al diari digital EsportsdelCamp.cat, que pretén donar resposta a l’article publicat dos dies abans per Jordi Xargayó, director del Diari de Girona.

L’espurna de Can Vies

Mesos de negociacions fracassades acaben amb el desallotjament i enderrocament de Can Vies, el centre social autogestionat que feia 17 anys que servia com a eix vertebrador de l’activitat veïnal de Sants.

El què, el com i el quan indignen als usuaris i veïns del barri, que convoquen concentracions de rebuig i protesta per la decisió de l’Ajuntament. Palpable tensió, inevitable reacció, previsible resposta. La declaració d’intencions estava clara i ressonava amb insistència “Si Can Vies va a Terra, el barri en peu de guerra”. Era la punta de l’iceberg. Però per posar-hi una mica de llum cal obrir el camp de visió.

Ahir hi havia prop de cinc mil persones trepitjant el terra mullat del barri de Sants. Sota pluja intensa i amb risc altíssim – per no dir amb la seguretat – de forts incidents amb la policia. Cinc mil persones que, m’atreveixo a dir, que més de la meitat no havien tocat mai una paret de Can Vies. Cinc mil persones que estaven disposades a desafiar-ho tot per fer-se sentir, sense parar atenció en si l’ètica i l’estètica anaven, aquest cop, de la mà.

Però potser tot plegat és alguna cosa més que quatre parets d’una casa deteriorada. Potser la foguera ja estava més que preparada amb més de tres anys posant-hi llenya. Corrupció, retallades i desnonaments. Una generació sencera condemnada a la precarietat i la incertesa contínua. 50% d’atur juvenil. Desigualtats d’un sistema que molts creuen que no funciona, i que són tan o més violentes que un contenidor cremant. Misèria imposada. A tothom li ha tocat viure la crisi, però potser no a tothom li hagi tocat patir-la de la mateixa manera. L’espurna que encén la flama és Can Vies, però cal parar més atenció a tot el que crema per saber les dimensions de la foguera.

Només així puc comprendre el que està passant. Només així entenc els crits de “ràbia, ràbia, ràbia” que s’escoltaven a les cantonades. Només així entenc que, multitud de veïns es passessin quatre hores picant amb cassoles des dels balcons mentre veien com el seu barri cremava per tercer dia consecutiu. Ja no serveixen les simplificacions de “els 200 violents antisistema de sempre”. Ahir a Sants hi havia molta gent. A la resta del país, més de 50 mobilitzacions de suport. Crec que toca començar-s’ho a prendre seriosament.

Potser, realment, la situació no està tan a prop de l’Okupa y Resiste dels Transfer com del que deia Estellés. “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”.

 

“A la perifèria de París, es dóna per suposat des de fa temps que l’únic idioma amb el que pots fer-te visible és anant a cremar uns quants cotxes. És violència urbana, però actua com a forma de comunicació.”

Saskia Sassen, Catedràtica de Sociologia a la Universitat de Columbia i Premi Príncep d’Astúries de les Ciències Socials (2013).

 

Imatge

%d bloggers like this: